La llei i la veritat no sempre coincideixen. La llei la fan els homes, i sovint dissortadament no és més que la miserable coartada que un col·lectiu construeix a la seva mida per tal d’esclafar-ne un altre. En nom de la llei, la humanitat ha comès les majors atrocitats. En aquest sentit, doncs, la veritat no és el resultat de les accions dels homes, sinó la causa, l’objecte de violació que ha motivat a la part agressora dur a terme aquest resultat atroç.
Per entendre-ho, només cal pensar posem per cas en els negres en temps d’esclavitud. La llei, feta pels blancs, deia que els negres eren éssers inferiors, aptes doncs per ser esclavitzats. La llei no tenia naturalment res a veure amb la veritat. De fet, estava basada en una repugnant mentida, però la llei, sempre presentada com una veritat divina pel poder que la fa i l’executa, eclipsava l’autèntica veritat, i no només a la part interessada. Els negres van perdre de vista la veritat a còpia d’insistir els blancs amb la praxi de la seva llei, amb els seus efectes d’inferiorització i, en conseqüència, de culpabilització que minava les seves víctimes. “Sóc esclau perquè sóc negre i, per tant, m’agradi o no, un ésser inferior”, acabaven creient la majoria, mentre els seus botxins es fregaven les mans amb aquesta mentalitat submisa dels seus esclaus que els negava la capacitat de rebel·lar-se.
Però no cal retrocedir a l’Amèrica del segle XIX per distingir entre llei i veritat. A l’actual Catalunya, la majoria de catalans fan afirmacions de l’estil “a la resta d’Espanya”, o “ens agradi o no, som a Espanya”. Deixant de banda la confusió entre Estat i nació que suposa tal afirmació, i el fet que la llibertat ha de néixer i créixer en un mateix, cal dir que no es tracta que ens hagi d’agradar o no ser on som. Es tracta simplement de dir la veritat. De la mateixa manera que els negres americans mentien en equivocar-se creient que al capdavall eren éssers inferiors perquè ho deia la llei, els catalans mentim quan diem que al capdavall som a Espanya perquè ho diu una llei que, com passava amb els negres, lluny d’haver-la fet nosaltres, algú altre l’ha feta en contra nostra. No ho oblidem: la veritat està per damunt dels homes i de les seves lleis que avui fan i demà desfan a conveniència. El català que fa la mena d’afirmacions esmentades s’incapacita per alliberar-se nacionalment en adoptar sense adonar-se’n el discurs del seu opressor, basat en la seva llei concebuda a fi d’esclafar-nos. Per sobre de tot, però, aquest català ha de saber que menteix. I amb la mentida d’Espanya. Però a aquesta ja li va bé mentir.
Em pensava que als països civilitzats els diners en recursos per a la investigació mèdica es recaptaven dels impostos dels ciutadans. Però amb la Marató de can sociata –abans can barretina– això es posa en dubte, i no sé si demostrem estar per sobre d’aquests països o més aviat ens comportem com un país bananer. Personalment, crec que ens trobem en el segon cas, i el pitjor és que, de tant anar fent maratons, lluny d’esgotar-nos s’han convertit en una normalitat per a una majoria que no les qüestiona, si és que, cosa que dubto, les han arribat a qüestionar mai.
Ara ve Nadal i matarem el gall, però abans ben afamats anirem al dinar d’empresa. Quins pebrots. Com un ramat de bens, aquesta és l’època en què els treballadors de les empreses esperen amb ànsia “fotre per un cop a l’any l’empresa” –diuen– atipant-se gratis (?) com porcs de canapès, bunyols i croquetes, en un restaurant de luxe on el cap de la gran família pronunciarà un entranyable discurs de “sou collonuts i bons auguris per al proper any”, que en el fons serà sinònim de “conserveu la salut perquè si no, amb els burros de càrrega fotuts, el carro amb coixí de seda des d’on us fuetejo no tira”. Tot plegat faria gràcia si no fos perquè fa pena. Cada canapè, cada bunyol, cada croqueta que el pencaire endraparà l’haurà pagat amb escreix per avançat amb els calers que els ha escatimat al llarg de tot l’any el senyor del Mercedes que els farà el discurs i d’altres que es passejaran amb un somriure amb la copa de cava a la mà pel gran saló. Uns caps paternalistes que interessadament baixaran de les altures per un cop a l’any –que no fa mal– per fer creure que són com els altres, els subordinats, i sobretot que aquests altres són com ells, en una pinya harmoniosa i sense jerarquies. Quin riure.
Des d’Espanya se’ns titlla d’antipàtics, i he de dir que, d’entrada, a mi qui em sembla antipàtic i repugnant és qui m’ho diu per raó de mesquinesa, gràcies a la comoditat de la posició de força amb què ho fa, sabedor de la seva impunitat per la llei que ell mateix ha establert a l’hora d’agredir l’ase dels cops català. És aquesta posició de l’un sota l’altre el que provoca en la gran majoria de catalans un impuls irrefrenable de fer-se el simpàtic, i aquest és el moll de l’os del que apuntava al principi: ¿com podem saber els catalans si som simpàtics, atenent que no parem de fer-nos-els perquè l’amo espanyol, que empunya el fuet sobre les nostres costelles lluint un somriure d’orella a orella, ens estimi? De fet, si haguéssim de valorar la conducta de la majoria de catalans amb els espanyols –i amb tot estranger que se’ns posi al davant– hauríem d’admetre que no ho som gens, de simpàtics, tot i que tampoc seria exacte afirmar que som antipàtics, ja que el patetisme i l’antipatia no són sinònims. En qualsevol àmbit de la vida, el dia que deixem d’esforçar-nos per caure en gràcia, tal vegada ho aconseguim de veritat i deixem de ser babaus, però en el nostre cas nacional, cal dir que el dia que caiguem antipàtics a Espanya voldrà dir que haurem fet diana. Per cert, ¿ens preguntem mai, els catalans, si els espanyols ens són simpàtics? S’esforcen a ser-ho, amb nosaltres? ¿Els respectem, o més aviat tenim una por inconscient a la seva brutal autoritat democràticament disfressada? Per què el que val per a ells no val per a nosaltres? On és la justa reciprocitat? A més de masoquistes, som racistes, doncs, els catalans, en tolerar-ho?
Fins dimarts passat subscrivia la dita que no hi ha preguntes estúpides sinó respostes estúpides. Tanmateix, havent escoltat la pregunta que va plantejar Ricardo Fernández Déu a l’inefable conseller –els catalans som originals, no tenim ministres, tenim consellers– Puigcercós al programa “59 segons” de dimarts passat, m’adono que la dita mereix el benefici del dubte. I és que demanar al conseller quins serien per a ell els inconvenients d’una Catalunya independent desconcerta el més curat d’espants, fins i tot un polític de raça, ni que sigui domesticada per més que sembli que mossega, com és el cas de Puigcercós.