Fins dimarts passat subscrivia la dita que no hi ha preguntes estúpides sinó respostes estúpides. Tanmateix, havent escoltat la pregunta que va plantejar Ricardo Fernández Déu a l’inefable conseller –els catalans som originals, no tenim ministres, tenim consellers– Puigcercós al programa “59 segons” de dimarts passat, m’adono que la dita mereix el benefici del dubte. I és que demanar al conseller quins serien per a ell els inconvenients d’una Catalunya independent desconcerta el més curat d’espants, fins i tot un polític de raça, ni que sigui domesticada per més que sembli que mossega, com és el cas de Puigcercós.
Se m’acut que les preguntes es fan quan es dubta, quan no se sap, quan se sap però s’ironitza, o quan se sap o es creu saber i es pretén posar l’altre contra les cordes. Aquest últim va ser el cas de Ricardo, que, pel que es veu, considera que la llibertat en si mateixa pot ser negativa i cal, doncs, evitar-la. Ricardo no ironitza quan creu que caminar lligat de mans i peus és més beneficiós que fer-ho deslligat; Ricardo no ironitza quan considera que el cardiòleg ha d’arrencar el cor del pacient perquè el cor és el causant del problema. Ricardo no entén, doncs, que només en la llibertat no només hi pot haver, sinó que hi ha d’haver –ho subratllo- problemes, la mena d’esculls que justament ens dignifiquen i ens fan veritablement homes. Ricardo no entén que els problemes en un estat pseudodemocràtic són molt més que problemes, són la tragèdia de la degradació humana. Ricardo no entén que si se li ha acudit fer aquesta pregunta ha estat perquè hi ha independentistes, i els independentistes no ens busquem problemes volent la independència, sinó que és precisament perquè els problemes ja els tenim, que la volem. I jo no entendria Ricardo si no fos perquè comprenc que, amorrat a la menjadora, certament és fa força difícil veure barrots enlloc. Fernández Déu, déu n’hi do!
