No entraré a jutjar el valor de les generalitzacions tòpiques i em limitaré a fer una constatació: la impossibilitat de saber si els catalans som simpàtics o no, més enllà que m’importi un rave sec el que puguin pensar els espanyols de nosaltres.
Des d’Espanya se’ns titlla d’antipàtics, i he de dir que, d’entrada, a mi qui em sembla antipàtic i repugnant és qui m’ho diu per raó de mesquinesa, gràcies a la comoditat de la posició de força amb què ho fa, sabedor de la seva impunitat per la llei que ell mateix ha establert a l’hora d’agredir l’ase dels cops català. És aquesta posició de l’un sota l’altre el que provoca en la gran majoria de catalans un impuls irrefrenable de fer-se el simpàtic, i aquest és el moll de l’os del que apuntava al principi: ¿com podem saber els catalans si som simpàtics, atenent que no parem de fer-nos-els perquè l’amo espanyol, que empunya el fuet sobre les nostres costelles lluint un somriure d’orella a orella, ens estimi? De fet, si haguéssim de valorar la conducta de la majoria de catalans amb els espanyols –i amb tot estranger que se’ns posi al davant– hauríem d’admetre que no ho som gens, de simpàtics, tot i que tampoc seria exacte afirmar que som antipàtics, ja que el patetisme i l’antipatia no són sinònims. En qualsevol àmbit de la vida, el dia que deixem d’esforçar-nos per caure en gràcia, tal vegada ho aconseguim de veritat i deixem de ser babaus, però en el nostre cas nacional, cal dir que el dia que caiguem antipàtics a Espanya voldrà dir que haurem fet diana. Per cert, ¿ens preguntem mai, els catalans, si els espanyols ens són simpàtics? S’esforcen a ser-ho, amb nosaltres? ¿Els respectem, o més aviat tenim una por inconscient a la seva brutal autoritat democràticament disfressada? Per què el que val per a ells no val per a nosaltres? On és la justa reciprocitat? A més de masoquistes, som racistes, doncs, els catalans, en tolerar-ho?
No hi ha dubte que sempre és millor resultar agradable que el contrari, però per sobre d’això el que cal és ser respectat. És una pena, certament, que Espanya no ens sigui simpàtica i no la respectem, però a mi, és clar, i com a la resta del món, Espanya m’interessa tant com les flatulències de l’àngel de la guarda, i valgui com a homenatge ara que ve Nadal. A mi m’interessa ser respectat, perquè aquest seria l’indicador inequívoc que faríem via cap a la independència. Els catalans hem d’aprendre d’una vegada a ser lliures dins l’opressió, perquè només serà així que en podrem escapar. I per lliures vull dir desempallegats de les dependències mentals paràsites, ignorant el concepte que tingui de nosaltres l’opressor, aquell qui només ens podrà respectar justament per la ignorància que li dediquem. I és que és malaltís, a més d’estúpid, pretendre demanar estima i comprensió al colonitzador. Deixem-nos de simpaties. Com a homes i dones, com a catalans, ens cal procurar la coherència i la fermesa de les nostres paraules i, sobretot, dels nostres actes. Només així serem respectats. Només així la nostra nació arribarà a ser independent, ni més ni menys que un estat com el que tenen aquells que cínicament ens neguen el dret a ser-ho sense renunciar-hi per la seva part.
