Ara ve Nadal i matarem el gall, però abans ben afamats anirem al dinar d’empresa. Quins pebrots. Com un ramat de bens, aquesta és l’època en què els treballadors de les empreses esperen amb ànsia “fotre per un cop a l’any l’empresa” –diuen– atipant-se gratis (?) com porcs de canapès, bunyols i croquetes, en un restaurant de luxe on el cap de la gran família pronunciarà un entranyable discurs de “sou collonuts i bons auguris per al proper any”, que en el fons serà sinònim de “conserveu la salut perquè si no, amb els burros de càrrega fotuts, el carro amb coixí de seda des d’on us fuetejo no tira”. Tot plegat faria gràcia si no fos perquè fa pena. Cada canapè, cada bunyol, cada croqueta que el pencaire endraparà l’haurà pagat amb escreix per avançat amb els calers que els ha escatimat al llarg de tot l’any el senyor del Mercedes que els farà el discurs i d’altres que es passejaran amb un somriure amb la copa de cava a la mà pel gran saló. Uns caps paternalistes que interessadament baixaran de les altures per un cop a l’any –que no fa mal– per fer creure que són com els altres, els subordinats, i sobretot que aquests altres són com ells, en una pinya harmoniosa i sense jerarquies. Quin riure.
Així doncs, els pencaires que anaven a venjar-se de l’empresa no només hauran pagat el dinar a costa de cobrar un sou de riure, sinó que a sobre acabaran sentint-se orgullosos de pertànyer a la institució que els esprem. Cornuts i pagar el beure, o, si es vol aplicar un optimisme patètic, contents i enganyats. Pitjor que un ramat de bens. Almenys aquests tenen la prudència de no opinar sobre les raons de la seva conducta.
