Em pensava que als països civilitzats els diners en recursos per a la investigació mèdica es recaptaven dels impostos dels ciutadans. Però amb la Marató de can sociata –abans can barretina– això es posa en dubte, i no sé si demostrem estar per sobre d’aquests països o més aviat ens comportem com un país bananer. Personalment, crec que ens trobem en el segon cas, i el pitjor és que, de tant anar fent maratons, lluny d’esgotar-nos s’han convertit en una normalitat per a una majoria que no les qüestiona, si és que, cosa que dubto, les han arribat a qüestionar mai.
Però, per què organitzem maratons? Per què no només les organitzem sinó que any rere any maldem per ser els més solidaris i ens sentim ufanosos de ser-ho? Tinc una resposta, i si pogués demostrar el que penso no dubtaria a jugar-me una gasosa que no vaig errat. No es tracta de solidaritat. Una vegada més, els catalans sentim la imperiosa necessitat de demostrar a Espanya que som bona gent, que no som uns malparits com ens pinten. Una vegada més, ens importa moltíssim el que pensi l’amo espanyol de nosaltres, no fos cas que deixéssim de dependre d’ell i ens perdéssim el plaer immens que ens proporciona estar sota la seva bota. Per això hem de demostrar ser bons minyons esforçant-nos a ser generosos perquè ens estimin, per caure simpàtics i no semblar-los lladres insolidaris malgrat que són ells qui ens roben sistemàticament la cartera. I una vegada més, amb aquesta demostració de la secular ruqueria catalana, els espanyols es passen per l’engonal els nostres patètics esforços, mentre tot de catalans d’aquests maratonians tan solidaris potser ni s’han molestat a preguntar-se de què anava aquest any la marató on tan generosament han col·laborat per a la investigació de les malalties cardiovasculars pagant el preu de fer-se perdonar els orígens. És així de cru i desagradable, què hi farem. És retorçada aquesta teoria de barrejar la salut del cor amb la política, oi? Deu ser perquè, amb els catalans, massa sovint la pràctica demostra ser-ho.
