Benvolguts lectors, us comunico que gràcies a la bona acollida que heu donat a Colònia Catalonia, el diari digital directe.cat ha decidit comptar amb els meus serveis com a col·laborador. Des d’ara, si voleu continuar llegint els meus articles, ho haureu de fer a la següent adreça:
http://in.directe.cat/ricard-biel
Moltes gràcies,
Ricard Biel
Un amable lector m’envia un mail per dir-me que no ha entès un article meu en què parlava de la ruqueria catalana que s’amaga en la solidaritat de la Marató de TV3. El lector em diu que no entén que té a veure la seva solidaritat amb la seva identitat nacional. De fet, en principi no hi té res a veure, i en cap cas dubto de la bona voluntat de les persones que donen suport a la Marató, ni del bé que poden fer aquests diners per a la salut de les persones. Però aquesta no és la qüestió que m’ocupa. Les coses cal situar-les en el seu context, i adonar-nos que en un país colonitzat com el nostre, tot, absolutament tot serveix per tal d’espanyolitzar-nos per una banda i per l’altra per demostrar el nostre complex característic de tot país ocupat. Els gols que per babaus ens marquen i que ens marquem en pròpia porta cada dia són tants que en perdo el compte.
Amic lector, les televisions de nacions amb Estat també fan aquesta mena de recol·lectes maratonianes anuals, que suposarien una burla al poble si no fos perquè fonamentalment aquest paga impostos destinats a investigació en tant que països avançats. Però si bé els Estats fan maratons, per descomptat que no necessiten fer gracietes solidàries com la nostra nadalenca perquè cap altra nació que l’ocupa vegi la seva solidaritat i com en són, de bona gent, els seus súbdits colonitzats. Si cap marató de cap Estat arriba ni de bon tros al nivell solidari dels catalans, aleshores cal preguntar-nos per què som els campions de la solidaritat maratoniana. Haurem de creure que tenim un especial esperit filantròpic? La pregunta estricta es respon sola si no volem fer el ridícul, però cal entendre les raons de fons, per més subtils que siguin i arrelades en l’inconscient que es trobin, i argumentar-les més enllà de la susceptibilitat gratuïta. Ho intentaré, i amb exemples.
A banda de les Maratons de TV3, podríem posar infinitat més d’autogols per l’escaire. Ara mateix em vénen al cap els crespons negres que es van penjar sobre senyeres, fins i tot estelades, a força balcons i finestres de Catalunya arran de l’atemptat de l’11-M a Madrid. El primer que naturalment un es pregunta és què nassos té a veure la solidaritat dels catalans amb les víctimes amb la nostra identitat nacional. En principi res, però només en principi, perquè si ens traiem el pa de l’ull veurem que hi tenia a veure, i molt. A tots aquells catalans que van penjar crespons els pregunto si fan el mateix cada vegada que hi ha un atemptat terrorista en qualsevol punt del món que no sigui Espanya, excepte, és clar, si per raons interessades els mitjans els renten el cervell perquè els agafi la sobtada dèria solidària. Si és així, callo per sempre, em trec el barret i no he dit res. Calen més exemples de comportament babau amb l’amo? Per si de cas, lector, te’n donaré un parell més. Un autogol marcat per catalans venuts a l’equip contrari: què tenen a veure les curses de F-1, a través d’en Fernando Alonso tothora, amb la nostra identitat nacional? Pregunta-ho a TV3. Amb els pretesos socialistes al poder, del sentit d’aquestes associacions en saben un niu. Ironies al marge, et recomano amb entusiasme l’il·lustratiu llibre d’en Víctor Alexandre, TV3 a traïció. La clatellada t’aclarirà de cop els dubtes sobre l’estreta relació entre qüestions aparentment distants. I per acabar, un gol de l’equip contrari: què té a veure el futbol i l’esport en general amb la nostra identitat nacional? Pregunta-ho als espanyols, t’ho explicaran millor que ningú, no per res malden com feres paleolítiques per negar-nos les seleccions. En fi, no continuo amb més exemples o l’article acabarà semblant una lletania.
Així doncs, compte. Compte amb tanta candidesa. Des de fa tres segles pel cap baix, ha estat el nostre pitjor verí.
L’altre dia la Patrícia Gabancho, periodista a qui admiro, denunciava amb encert per televisió que Catalunya és l’única nació del món que s’autodefineix com a societat d’acollida. També amb tota la raó ho atribuïa a un complex dels catalans. Tanmateix, vaig trobar a faltar que explicités –només feia falta una frase amb la paraula clau– en què consistia aquest complex. Em va estranyar, perquè acostuma a parlar i escriure clar i sense deixar les frases a mitges, i crec que hauria d’haver tingut en compte que no es tractava de crear un sobreentès que al capdavall només va copsar una minoria sensibilitzada.
Aquells que de bona i mala fe s’omplen la boca de pretès progressisme, tolerància, obertura de mires viatjada i bon rotllo, haurien d’adonar-se que fer segons quines afirmacions els posa en ridícul, i que si no els posa més és perquè aquest país nostre està ple de gent tan espavilada com ells, i en conseqüència el contagi de la idiotesa és exponencial. Perquè darrere d’aquesta sentència eufemística de l’acolliment, tan políticament correcta, s’hi amaga l’anorreament nacional, el complex referit per la periodista. Afirmar que “som una societat d’acollida” destil·la de fons la idea que l’independentisme és antipàtic, intolerant i curt de mires, perquè en definitiva la nació catalana no és nació, sinó un paradís de la germanor únic al món que està per sobre del bé i del mal nacional; un territori on tothom té cabuda en nom de no sé quina riquesa a costa de persones que majoritàriament han hagut d’emigrar per necessitat dels seus països, però tant se val, no em vinguis amb mals rotllos, tu, ara; un receptacle on la cabuda de totes les cultures legitima la desaparició de la cultura pròpia, perquè deixa’t de nacionalismes, deixa’t de provincianismes corcons, que no hi ha res més universalista que la multiculturalitat i bla, bla, bla, que no t’enteres, tio. Potser sí. Deu ser per això que a Dinamarca o a França, posem per cas, no acullen immigrants; deu ser per això que arreu del món industrialitzat no n’acullen i per tant no els cal marejar la perdiu autodefinint-se com a societats d’acollida per no ofendre no sé qui.
El complex de la gran majoria de catalans té a veure amb la por a dir les coses pel seu nom i autodefinir-se amb propietat. Segles de colonització, segles de rentat de cervell espanyol i francès no han estat gratuïts. El català mitjà se sent incòmode de dir respecte a la seva nació allò que és, allò que d’altra banda les nacions amb Estat del món no necessiten dir-se a si mateixes de tan assumida com tenen la seva existència.
La paraula clau que pensava però que es va deixar de dir la senyora Gabancho era independència. Potser va passar que, indignada per tanta ruqueria acollidora, es va oblidar d’acollir-la.
L’únic que és evident és que res és evident. Tanmateix, atès que no es tracta de donar pàbul als addictes al relativisme sistemàtic, cal fer un pas enrere en aquesta afirmació i començar a construir a partir d’una base de consens per tal d’evitar la barbàrie en nom del relativisme, que, si bé no sempre es promou de mala fe, la bona fe no atenua a qui la té de causar els mateixos estralls.
Els mitjans tenen per costum formular preguntes a la ciutadania en pretesos debats sobre qüestions d’actualitat. Deixant de banda la possible ambigüitat de les preguntes, a les quals s’ha de respondre amb un sí o un no sense opció de matisar la resposta, el que busca el mitjà és crear morbositat en la controvèrsia i fer bullir l’olla a fi de guanyar audiència. Fins aquí, no he fet més que avorrir el lector. El que m’interessa, atenent els resultats de les respostes que acostumo a observar, és que hi ha qui respon atemptant directament a l’evidència o a la raó. Així, quan per exemple es pregunta “creieu que a Espanya hi ha desafecció cap als catalans?”, a banda que personalment m’importa exactament el mateix, és a dir un rave sec, el que puguin sentir els espanyols o els marcians de mi, malgrat que la qüestió es respon per si mateixa –si no hi hagués com a mínim desafecció, és evident que la pregunta no tindria sentit de ser formulada– hi ha indefectiblement un percentatge de gent, i en força altres casos fins i tot majoritari, que opina el contrari.
Quan a l’opinió pública se li proposa un debat inexistent, l’únic que s’aconsegueix és confondre-la, arrossegar tot de ciutadans cap a les opinions defensades pels inefables opinants venuts, mestretites escopidors de sopars de duro, uns punts de vista que, en absència de debat, naturalment la gent ni es plantejaria. I és clar, a la vida està molt bé que se’ns faci plantejar coses a les quals mai abans hem parat esment, però quan el debat consisteix a discutir si em dic Ricard o Gerard, puc assegurar que apago el televisor, la ràdio, l’ordinador o llenço el diari, segons el cas. Ras i curt, aquesta mena de debats sense debat només suposen donar ales a la idiotesa en detriment de la intel·ligència més elemental… i de la nostra nació. Però i què, el lector i l’audiència manen. De què em queixo, doncs?
