L’únic que és evident és que res és evident. Tanmateix, atès que no es tracta de donar pàbul als addictes al relativisme sistemàtic, cal fer un pas enrere en aquesta afirmació i començar a construir a partir d’una base de consens per tal d’evitar la barbàrie en nom del relativisme, que, si bé no sempre es promou de mala fe, la bona fe no atenua a qui la té de causar els mateixos estralls.
Els mitjans tenen per costum formular preguntes a la ciutadania en pretesos debats sobre qüestions d’actualitat. Deixant de banda la possible ambigüitat de les preguntes, a les quals s’ha de respondre amb un sí o un no sense opció de matisar la resposta, el que busca el mitjà és crear morbositat en la controvèrsia i fer bullir l’olla a fi de guanyar audiència. Fins aquí, no he fet més que avorrir el lector. El que m’interessa, atenent els resultats de les respostes que acostumo a observar, és que hi ha qui respon atemptant directament a l’evidència o a la raó. Així, quan per exemple es pregunta “creieu que a Espanya hi ha desafecció cap als catalans?”, a banda que personalment m’importa exactament el mateix, és a dir un rave sec, el que puguin sentir els espanyols o els marcians de mi, malgrat que la qüestió es respon per si mateixa –si no hi hagués com a mínim desafecció, és evident que la pregunta no tindria sentit de ser formulada– hi ha indefectiblement un percentatge de gent, i en força altres casos fins i tot majoritari, que opina el contrari.
Quan a l’opinió pública se li proposa un debat inexistent, l’únic que s’aconsegueix és confondre-la, arrossegar tot de ciutadans cap a les opinions defensades pels inefables opinants venuts, mestretites escopidors de sopars de duro, uns punts de vista que, en absència de debat, naturalment la gent ni es plantejaria. I és clar, a la vida està molt bé que se’ns faci plantejar coses a les quals mai abans hem parat esment, però quan el debat consisteix a discutir si em dic Ricard o Gerard, puc assegurar que apago el televisor, la ràdio, l’ordinador o llenço el diari, segons el cas. Ras i curt, aquesta mena de debats sense debat només suposen donar ales a la idiotesa en detriment de la intel·ligència més elemental… i de la nostra nació. Però i què, el lector i l’audiència manen. De què em queixo, doncs?
