Un amable lector m’envia un mail per dir-me que no ha entès un article meu en què parlava de la ruqueria catalana que s’amaga en la solidaritat de la Marató de TV3. El lector em diu que no entén que té a veure la seva solidaritat amb la seva identitat nacional. De fet, en principi no hi té res a veure, i en cap cas dubto de la bona voluntat de les persones que donen suport a la Marató, ni del bé que poden fer aquests diners per a la salut de les persones. Però aquesta no és la qüestió que m’ocupa. Les coses cal situar-les en el seu context, i adonar-nos que en un país colonitzat com el nostre, tot, absolutament tot serveix per tal d’espanyolitzar-nos per una banda i per l’altra per demostrar el nostre complex característic de tot país ocupat. Els gols que per babaus ens marquen i que ens marquem en pròpia porta cada dia són tants que en perdo el compte.
Amic lector, les televisions de nacions amb Estat també fan aquesta mena de recol·lectes maratonianes anuals, que suposarien una burla al poble si no fos perquè fonamentalment aquest paga impostos destinats a investigació en tant que països avançats. Però si bé els Estats fan maratons, per descomptat que no necessiten fer gracietes solidàries com la nostra nadalenca perquè cap altra nació que l’ocupa vegi la seva solidaritat i com en són, de bona gent, els seus súbdits colonitzats. Si cap marató de cap Estat arriba ni de bon tros al nivell solidari dels catalans, aleshores cal preguntar-nos per què som els campions de la solidaritat maratoniana. Haurem de creure que tenim un especial esperit filantròpic? La pregunta estricta es respon sola si no volem fer el ridícul, però cal entendre les raons de fons, per més subtils que siguin i arrelades en l’inconscient que es trobin, i argumentar-les més enllà de la susceptibilitat gratuïta. Ho intentaré, i amb exemples.
A banda de les Maratons de TV3, podríem posar infinitat més d’autogols per l’escaire. Ara mateix em vénen al cap els crespons negres que es van penjar sobre senyeres, fins i tot estelades, a força balcons i finestres de Catalunya arran de l’atemptat de l’11-M a Madrid. El primer que naturalment un es pregunta és què nassos té a veure la solidaritat dels catalans amb les víctimes amb la nostra identitat nacional. En principi res, però només en principi, perquè si ens traiem el pa de l’ull veurem que hi tenia a veure, i molt. A tots aquells catalans que van penjar crespons els pregunto si fan el mateix cada vegada que hi ha un atemptat terrorista en qualsevol punt del món que no sigui Espanya, excepte, és clar, si per raons interessades els mitjans els renten el cervell perquè els agafi la sobtada dèria solidària. Si és així, callo per sempre, em trec el barret i no he dit res. Calen més exemples de comportament babau amb l’amo? Per si de cas, lector, te’n donaré un parell més. Un autogol marcat per catalans venuts a l’equip contrari: què tenen a veure les curses de F-1, a través d’en Fernando Alonso tothora, amb la nostra identitat nacional? Pregunta-ho a TV3. Amb els pretesos socialistes al poder, del sentit d’aquestes associacions en saben un niu. Ironies al marge, et recomano amb entusiasme l’il·lustratiu llibre d’en Víctor Alexandre, TV3 a traïció. La clatellada t’aclarirà de cop els dubtes sobre l’estreta relació entre qüestions aparentment distants. I per acabar, un gol de l’equip contrari: què té a veure el futbol i l’esport en general amb la nostra identitat nacional? Pregunta-ho als espanyols, t’ho explicaran millor que ningú, no per res malden com feres paleolítiques per negar-nos les seleccions. En fi, no continuo amb més exemples o l’article acabarà semblant una lletania.
Així doncs, compte. Compte amb tanta candidesa. Des de fa tres segles pel cap baix, ha estat el nostre pitjor verí.
