Un amable lector m’envia un mail per dir-me que no ha entès un article meu en què parlava de la ruqueria catalana que s’amaga en la solidaritat de la Marató de TV3. El lector em diu que no entén que té a veure la seva solidaritat amb la seva identitat nacional. De fet, en principi no hi té res a veure, i en cap cas dubto de la bona voluntat de les persones que donen suport a la Marató, ni del bé que poden fer aquests diners per a la salut de les persones. Però aquesta no és la qüestió que m’ocupa. Les coses cal situar-les en el seu context, i adonar-nos que en un país colonitzat com el nostre, tot, absolutament tot serveix per tal d’espanyolitzar-nos per una banda i per l’altra per demostrar el nostre complex característic de tot país ocupat. Els gols que per babaus ens marquen i que ens marquem en pròpia porta cada dia són tants que en perdo el compte.
Amic lector, les televisions de nacions amb Estat també fan aquesta mena de recol·lectes maratonianes anuals, que suposarien una burla al poble si no fos perquè fonamentalment aquest paga impostos destinats a investigació en tant que països avançats. Però si bé els Estats fan maratons, per descomptat que no necessiten fer gracietes solidàries com la nostra nadalenca perquè cap altra nació que l’ocupa vegi la seva solidaritat i com en són, de bona gent, els seus súbdits colonitzats. Si cap marató de cap Estat arriba ni de bon tros al nivell solidari dels catalans, aleshores cal preguntar-nos per què som els campions de la solidaritat maratoniana. Haurem de creure que tenim un especial esperit filantròpic? La pregunta estricta es respon sola si no volem fer el ridícul, però cal entendre les raons de fons, per més subtils que siguin i arrelades en l’inconscient que es trobin, i argumentar-les més enllà de la susceptibilitat gratuïta. Ho intentaré, i amb exemples.
A banda de les Maratons de TV3, podríem posar infinitat més d’autogols per l’escaire. Ara mateix em vénen al cap els crespons negres que es van penjar sobre senyeres, fins i tot estelades, a força balcons i finestres de Catalunya arran de l’atemptat de l’11-M a Madrid. El primer que naturalment un es pregunta és què nassos té a veure la solidaritat dels catalans amb les víctimes amb la nostra identitat nacional. En principi res, però només en principi, perquè si ens traiem el pa de l’ull veurem que hi tenia a veure, i molt. A tots aquells catalans que van penjar crespons els pregunto si fan el mateix cada vegada que hi ha un atemptat terrorista en qualsevol punt del món que no sigui Espanya, excepte, és clar, si per raons interessades els mitjans els renten el cervell perquè els agafi la sobtada dèria solidària. Si és així, callo per sempre, em trec el barret i no he dit res. Calen més exemples de comportament babau amb l’amo? Per si de cas, lector, te’n donaré un parell més. Un autogol marcat per catalans venuts a l’equip contrari: què tenen a veure les curses de F-1, a través d’en Fernando Alonso tothora, amb la nostra identitat nacional? Pregunta-ho a TV3. Amb els pretesos socialistes al poder, del sentit d’aquestes associacions en saben un niu. Ironies al marge, et recomano amb entusiasme l’il·lustratiu llibre d’en Víctor Alexandre, TV3 a traïció. La clatellada t’aclarirà de cop els dubtes sobre l’estreta relació entre qüestions aparentment distants. I per acabar, un gol de l’equip contrari: què té a veure el futbol i l’esport en general amb la nostra identitat nacional? Pregunta-ho als espanyols, t’ho explicaran millor que ningú, no per res malden com feres paleolítiques per negar-nos les seleccions. En fi, no continuo amb més exemples o l’article acabarà semblant una lletania.
Així doncs, compte. Compte amb tanta candidesa. Des de fa tres segles pel cap baix, ha estat el nostre pitjor verí.
L’altre dia la Patrícia Gabancho, periodista a qui admiro, denunciava amb encert per televisió que Catalunya és l’única nació del món que s’autodefineix com a societat d’acollida. També amb tota la raó ho atribuïa a un complex dels catalans. Tanmateix, vaig trobar a faltar que explicités –només feia falta una frase amb la paraula clau– en què consistia aquest complex. Em va estranyar, perquè acostuma a parlar i escriure clar i sense deixar les frases a mitges, i crec que hauria d’haver tingut en compte que no es tractava de crear un sobreentès que al capdavall només va copsar una minoria sensibilitzada. 
Els mitjans tenen per costum formular preguntes a la ciutadania en pretesos debats sobre qüestions d’actualitat. Deixant de banda la possible ambigüitat de les preguntes, a les quals s’ha de respondre amb un sí o un no sense opció de matisar la resposta, el que busca el mitjà és crear morbositat en la controvèrsia i fer bullir l’olla a fi de guanyar audiència. Fins aquí, no he fet més que avorrir el lector. El que m’interessa, atenent els resultats de les respostes que acostumo a observar, és que hi ha qui respon atemptant directament a l’evidència o a la raó. Així, quan per exemple es pregunta “creieu que a Espanya hi ha desafecció cap als catalans?”, a banda que personalment m’importa exactament el mateix, és a dir un rave sec, el que puguin sentir els espanyols o els marcians de mi, malgrat que la qüestió es respon per si mateixa –si no hi hagués com a mínim desafecció, és evident que la pregunta no tindria sentit de ser formulada– hi ha indefectiblement un percentatge de gent, i en força altres casos fins i tot majoritari, que opina el contrari.
Per entendre-ho, només cal pensar posem per cas en els negres en temps d’esclavitud. La llei, feta pels blancs, deia que els negres eren éssers inferiors, aptes doncs per ser esclavitzats. La llei no tenia naturalment res a veure amb la veritat. De fet, estava basada en una repugnant mentida, però la llei, sempre presentada com una veritat divina pel poder que la fa i l’executa, eclipsava l’autèntica veritat, i no només a la part interessada. Els negres van perdre de vista la veritat a còpia d’insistir els blancs amb la praxi de la seva llei, amb els seus efectes d’inferiorització i, en conseqüència, de culpabilització que minava les seves víctimes. “Sóc esclau perquè sóc negre i, per tant, m’agradi o no, un ésser inferior”, acabaven creient la majoria, mentre els seus botxins es fregaven les mans amb aquesta mentalitat submisa dels seus esclaus que els negava la capacitat de rebel·lar-se.
Em pensava que als països civilitzats els diners en recursos per a la investigació mèdica es recaptaven dels impostos dels ciutadans. Però amb la Marató de can sociata –abans can barretina– això es posa en dubte, i no sé si demostrem estar per sobre d’aquests països o més aviat ens comportem com un país bananer. Personalment, crec que ens trobem en el segon cas, i el pitjor és que, de tant anar fent maratons, lluny d’esgotar-nos s’han convertit en una normalitat per a una majoria que no les qüestiona, si és que, cosa que dubto, les han arribat a qüestionar mai.
Ara ve Nadal i matarem el gall, però abans ben afamats anirem al dinar d’empresa. Quins pebrots. Com un ramat de bens, aquesta és l’època en què els treballadors de les empreses esperen amb ànsia “fotre per un cop a l’any l’empresa” –diuen– atipant-se gratis (?) com porcs de canapès, bunyols i croquetes, en un restaurant de luxe on el cap de la gran família pronunciarà un entranyable discurs de “sou collonuts i bons auguris per al proper any”, que en el fons serà sinònim de “conserveu la salut perquè si no, amb els burros de càrrega fotuts, el carro amb coixí de seda des d’on us fuetejo no tira”. Tot plegat faria gràcia si no fos perquè fa pena. Cada canapè, cada bunyol, cada croqueta que el pencaire endraparà l’haurà pagat amb escreix per avançat amb els calers que els ha escatimat al llarg de tot l’any el senyor del Mercedes que els farà el discurs i d’altres que es passejaran amb un somriure amb la copa de cava a la mà pel gran saló. Uns caps paternalistes que interessadament baixaran de les altures per un cop a l’any –que no fa mal– per fer creure que són com els altres, els subordinats, i sobretot que aquests altres són com ells, en una pinya harmoniosa i sense jerarquies. Quin riure.
Des d’Espanya se’ns titlla d’antipàtics, i he de dir que, d’entrada, a mi qui em sembla antipàtic i repugnant és qui m’ho diu per raó de mesquinesa, gràcies a la comoditat de la posició de força amb què ho fa, sabedor de la seva impunitat per la llei que ell mateix ha establert a l’hora d’agredir l’ase dels cops català. És aquesta posició de l’un sota l’altre el que provoca en la gran majoria de catalans un impuls irrefrenable de fer-se el simpàtic, i aquest és el moll de l’os del que apuntava al principi: ¿com podem saber els catalans si som simpàtics, atenent que no parem de fer-nos-els perquè l’amo espanyol, que empunya el fuet sobre les nostres costelles lluint un somriure d’orella a orella, ens estimi? De fet, si haguéssim de valorar la conducta de la majoria de catalans amb els espanyols –i amb tot estranger que se’ns posi al davant– hauríem d’admetre que no ho som gens, de simpàtics, tot i que tampoc seria exacte afirmar que som antipàtics, ja que el patetisme i l’antipatia no són sinònims. En qualsevol àmbit de la vida, el dia que deixem d’esforçar-nos per caure en gràcia, tal vegada ho aconseguim de veritat i deixem de ser babaus, però en el nostre cas nacional, cal dir que el dia que caiguem antipàtics a Espanya voldrà dir que haurem fet diana. Per cert, ¿ens preguntem mai, els catalans, si els espanyols ens són simpàtics? S’esforcen a ser-ho, amb nosaltres? ¿Els respectem, o més aviat tenim una por inconscient a la seva brutal autoritat democràticament disfressada? Per què el que val per a ells no val per a nosaltres? On és la justa reciprocitat? A més de masoquistes, som racistes, doncs, els catalans, en tolerar-ho?
Fins dimarts passat subscrivia la dita que no hi ha preguntes estúpides sinó respostes estúpides. Tanmateix, havent escoltat la pregunta que va plantejar Ricardo Fernández Déu a l’inefable conseller –els catalans som originals, no tenim ministres, tenim consellers– Puigcercós al programa “59 segons” de dimarts passat, m’adono que la dita mereix el benefici del dubte. I és que demanar al conseller quins serien per a ell els inconvenients d’una Catalunya independent desconcerta el més curat d’espants, fins i tot un polític de raça, ni que sigui domesticada per més que sembli que mossega, com és el cas de Puigcercós.