Nota d’avís per als lectors

20/01/2008

Benvolguts lectors, us comunico que gràcies a la bona acollida que heu donat a Colònia Catalonia, el diari digital directe.cat ha decidit comptar amb els meus serveis com a col·laborador. Des d’ara, si voleu continuar llegint els meus articles, ho haureu de fer a la següent adreça:

http://in.directe.cat/ricard-biel

Moltes gràcies,

Ricard Biel

Càndid verí

15/01/2008

Càndid veríUn amable lector m’envia un mail per dir-me que no ha entès un article meu en què parlava de la ruqueria catalana que s’amaga en la solidaritat de la Marató de TV3. El lector em diu que no entén que té a veure la seva solidaritat amb la seva identitat nacional. De fet, en principi no hi té res a veure, i en cap cas dubto de la bona voluntat de les persones que donen suport a la Marató, ni del bé que poden fer aquests diners per a la salut de les persones. Però aquesta no és la qüestió que m’ocupa. Les coses cal situar-les en el seu context, i adonar-nos que en un país colonitzat com el nostre, tot, absolutament tot serveix per tal d’espanyolitzar-nos per una banda i per l’altra per demostrar el nostre complex característic de tot país ocupat. Els gols que per babaus ens marquen i que ens marquem en pròpia porta cada dia són tants que en perdo el compte.

Amic lector, les televisions de nacions amb Estat també fan aquesta mena de recol·lectes maratonianes anuals, que suposarien una burla al poble si no fos perquè fonamentalment aquest paga impostos destinats a investigació en tant que països avançats. Però si bé els Estats fan maratons, per descomptat que no necessiten fer gracietes solidàries com la nostra nadalenca perquè cap altra nació que l’ocupa vegi la seva solidaritat i com en són, de bona gent, els seus súbdits colonitzats. Si cap marató de cap Estat arriba ni de bon tros al nivell solidari dels catalans, aleshores cal preguntar-nos per què som els campions de la solidaritat maratoniana. Haurem de creure que tenim un especial esperit filantròpic? La pregunta estricta es respon sola si no volem fer el ridícul, però cal entendre les raons de fons, per més subtils que siguin i arrelades en l’inconscient que es trobin, i argumentar-les més enllà de la susceptibilitat gratuïta. Ho intentaré, i amb exemples.

A banda de les Maratons de TV3, podríem posar infinitat més d’autogols per l’escaire. Ara mateix em vénen al cap els crespons negres que es van penjar sobre senyeres, fins i tot estelades, a força balcons i finestres de Catalunya arran de l’atemptat de l’11-M a Madrid. El primer que naturalment un es pregunta és què nassos té a veure la solidaritat dels catalans amb les víctimes amb la nostra identitat nacional. En principi res, però només en principi, perquè si ens traiem el pa de l’ull veurem que hi tenia a veure, i molt. A tots aquells catalans que van penjar crespons els pregunto si fan el mateix cada vegada que hi ha un atemptat terrorista en qualsevol punt del món que no sigui Espanya, excepte, és clar, si per raons interessades els mitjans els renten el cervell perquè els agafi la sobtada dèria solidària. Si és així, callo per sempre, em trec el barret i no he dit res. Calen més exemples de comportament babau amb l’amo? Per si de cas, lector, te’n donaré un parell més. Un autogol marcat per catalans venuts a l’equip contrari: què tenen a veure les curses de F-1, a través d’en Fernando Alonso tothora, amb la nostra identitat nacional? Pregunta-ho a TV3. Amb els pretesos socialistes al poder, del sentit d’aquestes associacions en saben un niu. Ironies al marge, et recomano amb entusiasme l’il·lustratiu llibre d’en Víctor Alexandre, TV3 a traïció. La clatellada t’aclarirà de cop els dubtes sobre l’estreta relació entre qüestions aparentment distants. I per acabar, un gol de l’equip contrari: què té a veure el futbol i l’esport en general amb la nostra identitat nacional? Pregunta-ho als espanyols, t’ho explicaran millor que ningú, no per res malden com feres paleolítiques per negar-nos les seleccions. En fi, no continuo amb més exemples o l’article acabarà semblant una lletania.

Així doncs, compte. Compte amb tanta candidesa. Des de fa tres segles pel cap baix, ha estat el nostre pitjor verí.

Acollidors acollonits

10/01/2008

Debats sense debatL’altre dia la Patrícia Gabancho, periodista a qui admiro, denunciava amb encert per televisió que Catalunya és l’única nació del món que s’autodefineix com a societat d’acollida. També amb tota la raó ho atribuïa a un complex dels catalans. Tanmateix, vaig trobar a faltar que explicités –només feia falta una frase amb la paraula clau– en què consistia aquest complex. Em va estranyar, perquè acostuma a parlar i escriure clar i sense deixar les frases a mitges, i crec que hauria d’haver tingut en compte que no es tractava de crear un sobreentès que al capdavall només va copsar una minoria sensibilitzada.

Aquells que de bona i mala fe s’omplen la boca de pretès progressisme, tolerància, obertura de mires viatjada i bon rotllo, haurien d’adonar-se que fer segons quines afirmacions els posa en ridícul, i que si no els posa més és perquè aquest país nostre està ple de gent tan espavilada com ells, i en conseqüència el contagi de la idiotesa és exponencial. Perquè darrere d’aquesta sentència eufemística de l’acolliment, tan políticament correcta, s’hi amaga l’anorreament nacional, el complex referit per la periodista. Afirmar que “som una societat d’acollida” destil·la de fons la idea que l’independentisme és antipàtic, intolerant i curt de mires, perquè en definitiva la nació catalana no és nació, sinó un paradís de la germanor únic al món que està per sobre del bé i del mal nacional; un territori on tothom té cabuda en nom de no sé quina riquesa a costa de persones que majoritàriament han hagut d’emigrar per necessitat dels seus països, però tant se val, no em vinguis amb mals rotllos, tu, ara; un receptacle on la cabuda de totes les cultures legitima la desaparició de la cultura pròpia, perquè deixa’t de nacionalismes, deixa’t de provincianismes corcons, que no hi ha res més universalista que la multiculturalitat i bla, bla, bla, que no t’enteres, tio. Potser sí. Deu ser per això que a Dinamarca o a França, posem per cas, no acullen immigrants; deu ser per això que arreu del món industrialitzat no n’acullen i per tant no els cal marejar la perdiu autodefinint-se com a societats d’acollida per no ofendre no sé qui.

El complex de la gran majoria de catalans té a veure amb la por a dir les coses pel seu nom i autodefinir-se amb propietat. Segles de colonització, segles de rentat de cervell espanyol i francès no han estat gratuïts. El català mitjà se sent incòmode de dir respecte a la seva nació allò que és, allò que d’altra banda les nacions amb Estat del món no necessiten dir-se a si mateixes de tan assumida com tenen la seva existència.

La paraula clau que pensava però que es va deixar de dir la senyora Gabancho era independència. Potser va passar que, indignada per tanta ruqueria acollidora, es va oblidar d’acollir-la.

Debats sense debat

4/01/2008

L’únic que és evident és que res és evident. Tanmateix, atès que no es tracta de donar pàbul als addictes al relativisme sistemàtic, cal fer un pas enrere en aquesta afirmació i començar a construir a partir d’una base de consens per tal d’evitar la barbàrie en nom del relativisme, que, si bé no sempre es promou de mala fe, la bona fe no atenua a qui la té de causar els mateixos estralls.

Debats sense debatEls mitjans tenen per costum formular preguntes a la ciutadania en pretesos debats sobre qüestions d’actualitat. Deixant de banda la possible ambigüitat de les preguntes, a les quals s’ha de respondre amb un sí o un no sense opció de matisar la resposta, el que busca el mitjà és crear morbositat en la controvèrsia i fer bullir l’olla a fi de guanyar audiència. Fins aquí, no he fet més que avorrir el lector. El que m’interessa, atenent els resultats de les respostes que acostumo a observar, és que hi ha qui respon atemptant directament a l’evidència o a la raó. Així, quan per exemple es pregunta “creieu que a Espanya hi ha desafecció cap als catalans?”, a banda que personalment m’importa exactament el mateix, és a dir un rave sec, el que puguin sentir els espanyols o els marcians de mi, malgrat que la qüestió es respon per si mateixa –si no hi hagués com a mínim desafecció, és evident que la pregunta no tindria sentit de ser formulada– hi ha indefectiblement un percentatge de gent, i en força altres casos fins i tot majoritari, que opina el contrari.

Quan a l’opinió pública se li proposa un debat inexistent, l’únic que s’aconsegueix és confondre-la, arrossegar tot de ciutadans cap a les opinions defensades pels inefables opinants venuts, mestretites escopidors de sopars de duro, uns punts de vista que, en absència de debat, naturalment la gent ni es plantejaria. I és clar, a la vida està molt bé que se’ns faci plantejar coses a les quals mai abans hem parat esment, però quan el debat consisteix a discutir si em dic Ricard o Gerard, puc assegurar que apago el televisor, la ràdio, l’ordinador o llenço el diari, segons el cas. Ras i curt, aquesta mena de debats sense debat només suposen donar ales a la idiotesa en detriment de la intel·ligència més elemental… i de la nostra nació. Però i què, el lector i l’audiència manen. De què em queixo, doncs?

Llei versus veritat

25/12/2007

La llei i la veritat no sempre coincideixen. La llei la fan els homes, i sovint dissortadament no és més que la miserable coartada que un col·lectiu construeix a la seva mida per tal d’esclafar-ne un altre. En nom de la llei, la humanitat ha comès les majors atrocitats. En aquest sentit, doncs, la veritat no és el resultat de les accions dels homes, sinó la causa, l’objecte de violació que ha motivat a la part agressora dur a terme aquest resultat atroç.

EsclausPer entendre-ho, només cal pensar posem per cas en els negres en temps d’esclavitud. La llei, feta pels blancs, deia que els negres eren éssers inferiors, aptes doncs per ser esclavitzats. La llei no tenia naturalment res a veure amb la veritat. De fet, estava basada en una repugnant mentida, però la llei, sempre presentada com una veritat divina pel poder que la fa i l’executa, eclipsava l’autèntica veritat, i no només a la part interessada. Els negres van perdre de vista la veritat a còpia d’insistir els blancs amb la praxi de la seva llei, amb els seus efectes d’inferiorització i, en conseqüència, de culpabilització que minava les seves víctimes. “Sóc esclau perquè sóc negre i, per tant, m’agradi o no, un ésser inferior”, acabaven creient la majoria, mentre els seus botxins es fregaven les mans amb aquesta mentalitat submisa dels seus esclaus que els negava la capacitat de rebel·lar-se.

Però no cal retrocedir a l’Amèrica del segle XIX per distingir entre llei i veritat. A l’actual Catalunya, la majoria de catalans fan afirmacions de l’estil “a la resta d’Espanya”, o “ens agradi o no, som a Espanya”. Deixant de banda la confusió entre Estat i nació que suposa tal afirmació, i el fet que la llibertat ha de néixer i créixer en un mateix, cal dir que no es tracta que ens hagi d’agradar o no ser on som. Es tracta simplement de dir la veritat. De la mateixa manera que els negres americans mentien en equivocar-se creient que al capdavall eren éssers inferiors perquè ho deia la llei, els catalans mentim quan diem que al capdavall som a Espanya perquè ho diu una llei que, com passava amb els negres, lluny d’haver-la fet nosaltres, algú altre l’ha feta en contra nostra. No ho oblidem: la veritat està per damunt dels homes i de les seves lleis que avui fan i demà desfan a conveniència. El català que fa la mena d’afirmacions esmentades s’incapacita per alliberar-se nacionalment en adoptar sense adonar-se’n el discurs del seu opressor, basat en la seva llei concebuda a fi d’esclafar-nos. Per sobre de tot, però, aquest català ha de saber que menteix. I amb la mentida d’Espanya. Però a aquesta ja li va bé mentir.

Maratonians incansables

20/12/2007

Maratonians incansablesEm pensava que als països civilitzats els diners en recursos per a la investigació mèdica es recaptaven dels impostos dels ciutadans. Però amb la Marató de can sociata –abans can barretina– això es posa en dubte, i no sé si demostrem estar per sobre d’aquests països o més aviat ens comportem com un país bananer. Personalment, crec que ens trobem en el segon cas, i el pitjor és que, de tant anar fent maratons, lluny d’esgotar-nos s’han convertit en una normalitat per a una majoria que no les qüestiona, si és que, cosa que dubto, les han arribat a qüestionar mai.

Però, per què organitzem maratons? Per què no només les organitzem sinó que any rere any maldem per ser els més solidaris i ens sentim ufanosos de ser-ho? Tinc una resposta, i si pogués demostrar el que penso no dubtaria a jugar-me una gasosa que no vaig errat. No es tracta de solidaritat. Una vegada més, els catalans sentim la imperiosa necessitat de demostrar a Espanya que som bona gent, que no som uns malparits com ens pinten. Una vegada més, ens importa moltíssim el que pensi l’amo espanyol de nosaltres, no fos cas que deixéssim de dependre d’ell i ens perdéssim el plaer immens que ens proporciona estar sota la seva bota. Per això hem de demostrar ser bons minyons esforçant-nos a ser generosos perquè ens estimin, per caure simpàtics i no semblar-los lladres insolidaris malgrat que són ells qui ens roben sistemàticament la cartera. I una vegada més, amb aquesta demostració de la secular ruqueria catalana, els espanyols es passen per l’engonal els nostres patètics esforços, mentre tot de catalans d’aquests maratonians tan solidaris potser ni s’han molestat a preguntar-se de què anava aquest any la marató on tan generosament han col·laborat per a la investigació de les malalties cardiovasculars pagant el preu de fer-se perdonar els orígens. És així de cru i desagradable, què hi farem. És retorçada aquesta teoria de barrejar la salut del cor amb la política, oi? Deu ser perquè, amb els catalans, massa sovint la pràctica demostra ser-ho.

Les ànimes esclaves són mortes

19/12/2007

Dinar d’empresaAra ve Nadal i matarem el gall, però abans ben afamats anirem al dinar d’empresa. Quins pebrots. Com un ramat de bens, aquesta és l’època en què els treballadors de les empreses esperen amb ànsia “fotre per un cop a l’any l’empresa” –diuen– atipant-se gratis (?) com porcs de canapès, bunyols i croquetes, en un restaurant de luxe on el cap de la gran família pronunciarà un entranyable discurs de “sou collonuts i bons auguris per al proper any”, que en el fons serà sinònim de “conserveu la salut perquè si no, amb els burros de càrrega fotuts, el carro amb coixí de seda des d’on us fuetejo no tira”. Tot plegat faria gràcia si no fos perquè fa pena. Cada canapè, cada bunyol, cada croqueta que el pencaire endraparà l’haurà pagat amb escreix per avançat amb els calers que els ha escatimat al llarg de tot l’any el senyor del Mercedes que els farà el discurs i d’altres que es passejaran amb un somriure amb la copa de cava a la mà pel gran saló. Uns caps paternalistes que interessadament baixaran de les altures per un cop a l’any –que no fa mal– per fer creure que són com els altres, els subordinats, i sobretot que aquests altres són com ells, en una pinya harmoniosa i sense jerarquies. Quin riure.

Així doncs, els pencaires que anaven a venjar-se de l’empresa no només hauran pagat el dinar a costa de cobrar un sou de riure, sinó que a sobre acabaran sentint-se orgullosos de pertànyer a la institució que els esprem. Cornuts i pagar el beure, o, si es vol aplicar un optimisme patètic, contents i enganyats. Pitjor que un ramat de bens. Almenys aquests tenen la prudència de no opinar sobre les raons de la seva conducta.

Patètics, no simpàtics

17/12/2007

No entraré a jutjar el valor de les generalitzacions tòpiques i em limitaré a fer una constatació: la impossibilitat de saber si els catalans som simpàtics o no, més enllà que m’importi un rave sec el que puguin pensar els espanyols de nosaltres.

simpatics.jpgDes d’Espanya se’ns titlla d’antipàtics, i he de dir que, d’entrada, a mi qui em sembla antipàtic i repugnant és qui m’ho diu per raó de mesquinesa, gràcies a la comoditat de la posició de força amb què ho fa, sabedor de la seva impunitat per la llei que ell mateix ha establert a l’hora d’agredir l’ase dels cops català. És aquesta posició de l’un sota l’altre el que provoca en la gran majoria de catalans un impuls irrefrenable de fer-se el simpàtic, i aquest és el moll de l’os del que apuntava al principi: ¿com podem saber els catalans si som simpàtics, atenent que no parem de fer-nos-els perquè l’amo espanyol, que empunya el fuet sobre les nostres costelles lluint un somriure d’orella a orella, ens estimi? De fet, si haguéssim de valorar la conducta de la majoria de catalans amb els espanyols –i amb tot estranger que se’ns posi al davant– hauríem d’admetre que no ho som gens, de simpàtics, tot i que tampoc seria exacte afirmar que som antipàtics, ja que el patetisme i l’antipatia no són sinònims. En qualsevol àmbit de la vida, el dia que deixem d’esforçar-nos per caure en gràcia, tal vegada ho aconseguim de veritat i deixem de ser babaus, però en el nostre cas nacional, cal dir que el dia que caiguem antipàtics a Espanya voldrà dir que haurem fet diana. Per cert, ¿ens preguntem mai, els catalans, si els espanyols ens són simpàtics? S’esforcen a ser-ho, amb nosaltres? ¿Els respectem, o més aviat tenim una por inconscient a la seva brutal autoritat democràticament disfressada? Per què el que val per a ells no val per a nosaltres? On és la justa reciprocitat? A més de masoquistes, som racistes, doncs, els catalans, en tolerar-ho?

No hi ha dubte que sempre és millor resultar agradable que el contrari, però per sobre d’això el que cal és ser respectat. És una pena, certament, que Espanya no ens sigui simpàtica i no la respectem, però a mi, és clar, i com a la resta del món, Espanya m’interessa tant com les flatulències de l’àngel de la guarda, i valgui com a homenatge ara que ve Nadal. A mi m’interessa ser respectat, perquè aquest seria l’indicador inequívoc que faríem via cap a la independència. Els catalans hem d’aprendre d’una vegada a ser lliures dins l’opressió, perquè només serà així que en podrem escapar. I per lliures vull dir desempallegats de les dependències mentals paràsites, ignorant el concepte que tingui de nosaltres l’opressor, aquell qui només ens podrà respectar justament per la ignorància que li dediquem. I és que és malaltís, a més d’estúpid, pretendre demanar estima i comprensió al colonitzador. Deixem-nos de simpaties. Com a homes i dones, com a catalans, ens cal procurar la coherència i la fermesa de les nostres paraules i, sobretot, dels nostres actes. Només així serem respectats. Només així la nostra nació arribarà a ser independent, ni més ni menys que un estat com el que tenen aquells que cínicament ens neguen el dret a ser-ho sense renunciar-hi per la seva part.

A Fernández Déu, d’un cavaller com ell

12/12/2007

59 segonsFins dimarts passat subscrivia la dita que no hi ha preguntes estúpides sinó respostes estúpides. Tanmateix, havent escoltat la pregunta que va plantejar Ricardo Fernández Déu a l’inefable conseller –els catalans som originals, no tenim ministres, tenim consellers– Puigcercós al programa “59 segons” de dimarts passat, m’adono que la dita mereix el benefici del dubte. I és que demanar al conseller quins serien per a ell els inconvenients d’una Catalunya independent desconcerta el més curat d’espants, fins i tot un polític de raça, ni que sigui domesticada per més que sembli que mossega, com és el cas de Puigcercós.

Se m’acut que les preguntes es fan quan es dubta, quan no se sap, quan se sap però s’ironitza, o quan se sap o es creu saber i es pretén posar l’altre contra les cordes. Aquest últim va ser el cas de Ricardo, que, pel que es veu, considera que la llibertat en si mateixa pot ser negativa i cal, doncs, evitar-la. Ricardo no ironitza quan creu que caminar lligat de mans i peus és més beneficiós que fer-ho deslligat; Ricardo no ironitza quan considera que el cardiòleg ha d’arrencar el cor del pacient perquè el cor és el causant del problema. Ricardo no entén, doncs, que només en la llibertat no només hi pot haver, sinó que hi ha d’haver –ho subratllo- problemes, la mena d’esculls que justament ens dignifiquen i ens fan veritablement homes. Ricardo no entén que els problemes en un estat pseudodemocràtic són molt més que problemes, són la tragèdia de la degradació humana. Ricardo no entén que si se li ha acudit fer aquesta pregunta ha estat perquè hi ha independentistes, i els independentistes no ens busquem problemes volent la independència, sinó que és precisament perquè els problemes ja els tenim, que la volem. I jo no entendria Ricardo si no fos perquè comprenc que, amorrat a la menjadora, certament és fa força difícil veure barrots enlloc. Fernández Déu, déu n’hi do!